Recent Changes

2. Presentació diapositives edited Presentació de classe del llenguatge audivisual ... llenguatge audiovisual ampliat View mor…

Presentació de classe del llenguatge audivisual

...

llenguatge audiovisual ampliat
View more presentations from Noemí Papiol.

(view changes)

space.menu edited [[include component="navigation" ]] [[include component="pageList" hideInter…

[[include component="navigation" ]]
[[include component="pageList" hideInternal="true" homeAtTop="on" limit="10" ]]

(view changes)

space.menu edited [[include component="navigation" ]] [[include component="pageList" hideIntern…

[[include component="navigation" ]]
[[include component="pageList" hideInternal="true" limit="10" ]]

(view changes)

home edited EL LLENGUATGE AUDIOVISUAL GRUP 4 COMUNICACIÓ, AUDIOVISUALS I EDUCACIÓ UAB

EL LLENGUATGE AUDIOVISUAL
GRUP 4
COMUNICACIÓ, AUDIOVISUALS I EDUCACIÓ
UAB

(view changes)

2. Presentació diapositives edited Presentació de classe del llenguatge audivisual Array Magistral llenguatge audiovisual

Presentació de classe del llenguatge audivisual
ArrayMagistral llenguatge audiovisual

(view changes)

2. Presentació diapositives edited Presentació de classe del llenguatge audivisual Array

Presentació de classe del llenguatge audivisual
Array

(view changes)

1. Audiovisuals i Educació edited L'ALFABETITZACIÓ AUDIOVISUAL De la mateixa manera que llegir un text no significa solament conèix…

L'ALFABETITZACIÓ AUDIOVISUAL
De la mateixa manera que llegir un text no significa solament conèixer les lletres i les paraules que es formen amb elles, sinó que també significa saber interpretar significats, descobrir metàfores, analogies..., llegir una imatge no significa únicament identificar els seus elements morfològics. El desconeixement de les particularitats d'aquest llenguatge (sintaxi i semàntica, lectura i anàlisi crítica, composició de missatges) deixa al receptor dels missatges audiovisuals passiu davant els impactes emotius que va rebent amb les imatges i indefens davant el seu tremend poder de seducció.
No obstant, com apunten José Ma Bautista i Ana Isabel San José (2002) "la qüestió central no és que calgui utilitzar més els mitjans de comunicació en l’aula... tampoc es tracta que necessitem preparar als nens perquè sàpiguen veure el cinema o la televisió. La urgència és que necessitem preparar als nens perquè sàpiguen viure i sobreviure en un món on la imatge i les relacions simbòliques són les que configuren la realitat"
TEORIA DE LA COMUNICACIÓ
Una de les activitats en les quals les persones invertim més temps és la comunicació. La Teoria de la Comunicació (Shanon, Weaver, 1948; Jacobson, 1972) explica els processos i els elements que intervenen en tota comunicació interpersonal i identifica els següents:
- EMISSOR: la persona que vol transmetre una informació (fets, idees, sentiments, desitjos). Per a poder transmetre aquesta informació haurà de codificar-la en un llenguatge i convertir-la en un missatge.
- CODI: el llenguatge amb el qual s'elabora el missatge. - MISSATGE: la informació (ja codificada) que vol transmetre l'emissor. - CANAL: suport físic en el qual es transmet el missatge
- CONTEXT: circumstàncies que envolten la comunicació.
- RECEPTOR: destinatari del missatge. Per a interpretar-lo serà necessari que el decodifiqui. Per tant el receptor haurà de conèixer el llenguatge que l'emissor ha utilitzat per a elaborar el missatge.
De vegades quan el receptor interpreta un missatge no extreu la informació que l'emissor pretenia fer-li arribar: només obté una informació parcial o fins i tot pot interpretar coses diferents a les quals l'emissor volia dir. Sovint darrere d'aquests PROBLEMES INTERPRETATIUS s'amaguen les pobres expectatives de l'emissor o del receptor en l'eficàcia de la comunicació que mantenen. També pot haver altres causes:
- Dolenta codificació del missatge per falta de coneixements o hàbits comunicatius de l'emissor.
- Deficient transmissió del missatge per falta d'habilitat comunicativa de l'emissor.
- Distorsió del missatge en el canal (sorolls en la transmissió).
- Deficient captació del missatge per problemes perceptius del receptor o per tenir baixes expectatives en la comunicació.
- Mala decodificació del missatge per part de l'emissor per falta de vocabulari, diferents connotacions culturals (barreres lingüístiques) o per falta d'hàbits comunicatius.
PROCÉS DE LA INFORMACIÓ
Les persones estem contínuament rebent informació del món que ens envolta. Aquestes informacions, que captem mitjançant els nostres òrgans perceptius, es transmeten al cervell a través dels nervis i són processades per a poder extreure el seu significat i poder reaccionar de la manera més adequada. El cervell pot processar la informació de dues formes:
- Procés seqüencial, mitjançant el qual el cervell processa les informacions abstractes (paraules, esquemes, tot tipus d'informació digital ).l procés seqüencial o lineal de la informació és un procés analític-sintètic, abstracte, deductiu i lògic que es realitza a partir d'informacions (de tipus digital generalment), captades de manera successiva, que es descodifiquen a poc a poc per a arribar a extreure finalment el seu significat.
Les informacions a processar solen ser unisensoriales, procedeixen d'una única font, i gairebé sempre es refereixen a continguts conceptuals (p.e.: quan llegim un llibre vam processar seqüencialment de la informació que conté.). El procés seqüencial de la informació es realitza sobretot en l'hemisferi esquerre del cervell.
- Procés global, a través del com el cervell processa les informacions més concretes (dibuixos de tipus analògic, fotografies...). El procés global o paral·lel de la informació és un procés intuïtiu, holístico i analògic que es realitza a partir d'unes informacions (gairebé totes de tipus analògic ) captades de manera simultània que provoquen unes reaccions emotives portadores de significats. Aquestes informacions són multisensorials, solen procedir de diverses fonts, i en elles predominen els continguts formals, a partir dels quals s'arriba a la conceptualització. Per tant faciliten la memorització mitjançant associacions imatge-concepte (p.e.: quan vam observar una fotografia realitzem un procés global de la informació que ens aporta.). El processament global de la informació es realitza sobretot en l'hemisferi dret del cervell.
És convenient que les persones ens acostumem a processar les informacions de les dues formes i contrastem les nostres impressions en ambdós casos.
EDUCACIÓ EN COMUNICACIÓ
Algunes raons per establir una Educació en Comunicació
• En els inicis d’aquesta nova era que ens ha tocat viure ja comencem a entreveure una sèrie de canvis que afecten les estructures socials, econòmiques i culturals. Veiem amb preocupació com l’accés a les tecnologies de la informació i de la comunicació pot provocar desequilibris socials, creant una fractura social entre aquells que tenen oportunitats d’accés i els que no les tenen. Democratitzar l’accés a la informació i donar eines per a l’anàlisi de la informació és un requisit fonamental per evitar l’analfabetisme mediàtic, l’embrutiment cultural i les desigualtats futures.
• L’escola ha d’actuar de mediadora entre els infants i joves per una banda, i els grans mitjans de comunicació per una altra (perquè si no ho fa l’escola ningú no ho farà) ; i per tant requereix una orientació que li permeti ajudar els escolars a tenir criteris ètics davant la informació, davant els mitjans, a escollir i a valorar programes i productes multimèdia.
• La societat d’aquests inicis del segle XXI és una societat enormement complexa. Però els grans mitjans de comunicació ens transmeten consignes, visions simples de la realitat; ens transmeten que la complexitat és un valor negatiu. Cal desmentir aquest missatge i donar eines per entendre el món en tota la seva complexitat.
• Els qui ens dediquem des de fa temps a intentar impartir una educació àudiovisual i en el mitjans de comunicació, observem amb preocupació com cada cop més els alumnes tendeixen a justificar, a sacralitzar els missatges, els estereotips i la ideologia dels mitjans de comunicació dominants, la qual cosa es contradiu amb tenir una bona salut mental i intel·lectual.
• Si l’escola assumeix el seu paper d’educadora en els mitjans de comunicació tindrem alguna possibilitat per aconseguir que la tecnologia pugui ser una eina transformadora. Tindrem alguna possibilitat per establir les bases d’un model de societat de la informació que tingui un contingut ideològic basat en l’ètica, la democràcia i la participació.
L’EDUCACIÓ EN COMUNICACIÓ AVUI
Avui en dia l’Educació en Comunicació no existeix en la gran majoria dels centres del nostre país. Si es fa té un caràcter subaltern i accessori, i sempre per voluntat d’un professor o professora, o d’un equip directiu aïllat.
Hi ha un document del Departament d’Ensenyament que defineix les competències bàsiques en Educació Audiovisual i arriba a dir, de manera molt encertada, que “l’educació audiovisual és una competència bàsica que hauria de tenir el mateix nivell que les competències instrumentals”. Després, però, ens trobem, de manera sorprenent, que no tenim ni els recursos ni el temps per desenvolupar l’Educació en Comunicació.
L’Educació en Comunicació, segons el panorama actual, hauria de passar per dos camins absolutament estrets:
a) En forma de crèdits variables de comunicació , és a dir, aprenentatges optatius que no fan tots els alumnes, que duren un trimestre i que no ofereixen, ni molt menys, tots els centres.
b) En forma d’eix transversal. Els eixos transversals foren una proposta de la LOGSE per treballar, tant a Primària com a Secundària Obligatòria, diferents temes de forma transversal, és a dir, interdisciplinar. Els temes dels eixos transversal són, per exemple, l’educació per a la salut, l’educació vial, l’educació ambiental o l’educació cívica. A molts centres mai s’han dut a la pràctica els eixos transversals. En els casos en que sí s’han treballat aquests eixos, l’educació en comunicació s’ha impartit cada quatre o cinc anys, en el millors dels casos.
És a dir, un panorama dominat per la dispersió, la fragmentació o el no-res. Un panorama dominat per unes eines que no ens serveixen.
No obstant això, cada cop són més els sectors socials i les institucions que plantegen la necessitat de l’Educació en Comunicació. Fa un any la UNESCO proposava la inclusió de l’educació mediàtica als programes escolars. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (organisme assessor del Govern de la Generalitat), arran del seu projecte de redacció d’un Llibre Blanc sobre l’educació a l’entorn audiovisual, sol.licita a les institucions educatives que l’Educació en Comunicació s’inclogui en el currículum obligatori. Fins i tot hi ha
escoles que, per pròpia iniciativa, ja es coordinen i uneixen recursos materials i humans per desenvolupar l’educació en les tecnologies de la informació i la comunicació, com per exemple el projecte Trams.
En què hauria de consistir una Educació en Comunicació?
Sembla lògic pensar que per impartir una Educació en Comunicació amb cara i ulls, cal estructurar-la, fixar-la, donar-li una entitat pròpia, un temps propi en el currículum obligatori.
Al meu entendre caldria la introducció d’una matèria nova, vinculada provisionalment a les àrees de Llengua, Ciències Socials, Tecnologia i Plàstica; que tingués caràcter obligatori durant Primària i la Secundària Obligatòria.
Quins continguts hauria d’incorporar una Educació en Comunicació?
a) Un aprenentatge en el camp tècnic, en el maneig d’aparells, en tots els estris que configuren la producció de missatges.
b) Una educació en els conceptes, en la història i en la configuració econòmica i política dels mitjans dominadors.
c) Un aprenentatge en el llenguatge audiovisual, radiofònic i de premsa. d) Però, sobretot, caldria donar elements i criteris als alumnes per conèixer en profunditat com els afecta la comunicació mediàtica, com els influeix, com incideix en la seva visió de la vida, en els seus valors, en les seves actituds socials.
Qui impartiria aquests aprenentatges?
És evident que al professorat actual li cal formació en Educació en Comunicació. Però això no ha de ser ni un obstacle ni una excusa per no introduir l’Educació en Comunicació a curt termini. Després d’un procés de formació no excessivament llarg, el professorat de l’àrea de Ciències Socials (Història i Filosofia) podria fer-se càrrec dels temes, blocs o crèdits que tinguessin a veure amb l’anàlisi de l’estructura econòmica i política dels mitjans de comunicació, amb els de la seva història i, també, amb els aspectes ètics de la seva actuació sobre la societat.
Des de l’àrea de Llengua es podrien assumir els aspectes del llenguatge i els seus recursos, així com l’anàlisi del discurs dels mitjans de comunicació. Mentre que des de les àrees de Tecnologia i de Plàstica es podrien tirar endavant els aspectes més tecnològics i de creació.
És indubtable que caldria resituar continguts de diverses matèries, descarregar- los sobre la nova matèria i fer neteja d’aprenentatges inservibles. I també caldria afegir que, en el futur, seria desitjable crear des dels àmbits universitaris de Periodisme i de Pedagogia la figura de l’educador en comunicació.
Tenim força experiències en Educació en Comunicació. En els darrers anys professores i professors han elaborat, han portat a la pràctica i han avaluat un
volum d’aprenentatges suficient per establir, com a mínim, un marc provisional de transició cap a l’Educació en Comunicació.
Aquestes experiències (que van des de l’Educació Infantil fins a la Secundària) són sumament variades i riques, i apleguen els eixos centrals d’allò que hauria de ser una Educació en Comunicació seriosa: aprenentatges tècnics; coneixements sobre la història i l’estructura socioeconòmica dels mitjans; educació en els seus llenguatges, i lectura i anàlisis crítica dels seus discursos.
Però hauria de tractar-se d’un primer pas. Caldria una presència més important de les tecnologies de la informació i de la comunicació a l’escola. No podem seguir anclats en aquesta paràlisi en el món escolar. A la pedagogia catalana, com en altres àmbits del país, potser ja li tocaria moure’s i innovar.
Cada cop hi ha una diferència més gran entre el món dels joves fora de l’escola i l’experiència a l’aula. Mentre les experiències socials, professionals i culturals dels ciutadans s’han transformat de manera dràstica en els darrers cinquanta anys, les escoles no s’han adaptat a aquest canvi. Les escoles actuals serien fàcilment reconeixibles per un hipotètic viatger del temps que vingués del segle XIX: en la manera com s’organitza l’ensenyament, en els coneixements que es valoren i en bona part dels continguts dels temaris
ESCOLA I TELEVIÓ
Des de fa uns anys es manifesta, de forma cíclica, la preocupació de la societat per la possible influència que la televisió exerceix sobre la població infantil i juvenil. Sobre aquesta qüestió hi ha nombrosos treballs d'investigació i tot i que, de vegades, les conclusions són contradictòries, en tots ells s'hi constata l'afirmació següent: "La televisió provoca una gran fascinació en els espectadors joves i forma part de la seva realitat cultural."
D'altra banda, com a educadors, es creu que l'aprenentatge significatiu és fonamental pel desenvolupament integral de la personalitat i per això, en aquest cas en concret, creiem que és imprescindible ensenyar els infants i joves a veure la televisió, de manera crítica i racional. La televisió transmet uns determinats valors i contravalors que l'escola ha de conèixer i treballar si no vol que se la continuï "acusant" de carca i ancorada en un passat molt allunyat, de la realitat social que els infants i joves viuen fora de l'escola.
En educació àudiovisual no es tracta únicament de transmetre uns continguts, sinó que pretenem educar les actituds, valors i normes. A l'escola podem ensenyar a veure la TV, però és a la casa on els infants romanen davant de la televisió.
Ja fa molt de temps que organismes i institucions debaten sobre aquesta responsabilitat educativa compartida. Així tenim per exemple, com la Unesco, una de les institucions que més s'ha preocupat per defensar una educació dels mitjans, l'any 1982 va celebrar un simposi internacional sobre el seu ensenyament. De la declaració signada per representants de dinou països creiem convenient destacar el següent paràgraf:
"La escuela y la familia son las dos instituciones que comparten la responsabilidad de preparar a los jóvenes para vivir en un mundo comunicado por las imágenes, las palabras y los sonidos. Niños y adultos deben poder descifrar la totalidad de estos tres sistemas simbólicos. Esto entraña un reajuste de las prioridades educativas que puede favorecer, a su vez, un enfoque integrado de la enseñanza y de la comunicación." (UNESCO 1982)
Si no volem que aquesta afirmació continuï, vint anys més, sent una cosa molt maca escrita sobre un paper cal que família i escola s'apropin en el coneixement i l'ús educatiu de la televisió, de manera que ambdós es responsabilitzin en la formació dels nens i nenes com a espectadors conscients, actius i crítics. Sols establint un pla de treball conjunt entre família i escola evitarem que els infants i joves visquin situacions contradictòries en la seva formació com a espectadors.
Aprendre a veure la televisió, usar-la d'una manera gratificant, com a eina d’aprenentatge, de distracció, de creativitat, és un repte que necessàriament resoldrem millor si l'afrontem família i escola, des de les dues vessants formal i informal.
Paper de l'escola.
Creiem que un centre sensibilitzat en l'Educació Audiovisual el primer pas que ha de fer és considerar aquest àmbit com un eix transversal. I recollir-ho així, en el marc general per a l'actuació coordinada de l'acció educativa, és a dir, en el projecte educatiu de centre, que inclou, com bé sabem, els principis pedagògics, organitzatius i el projecte lingüístic, i que ha de ser assumit pel conjunt de la comunitat educativa del centre.
És en l'elaboració del projecte curricular de centre, on els ensenyants, a partir de les característiques i possibilitats reals de cada centre, contextualitzen i concreten els tres tipus de continguts que es volen desenvolupar per a cada etapa educativa. Així mateix cal seleccionar les metodologies més adients, el models d'avaluació i els recursos didàctics més convenients.
Per fer aquesta concreta sobre l'educació audiovisual, ens pot serden força útil les orientacions donades pel Departament s'Ensenyament.
Al mateix temps, cal també remarcar, que el centre ha de tenir cura de la seva pròpia imatge, si no vol entrar en contradicció. A part de convertir les seves parets en un "museu" permanent d'imatges de producció pròpia o aliena, cal que posi a l'abast dels alumnes bancs d'imatges fixes i mòbils, aprofitant els recursos que proporcionen contínuament els mitjans de comunicació com són la premsa i la televisió.
Per tal d'aconseguir resultats significatius cal que, des de l'Educació Infantil, els infants aprenguin a llegir i escriure missatges audiovisuals, de manera que en acabar l'Educació Primària puguin utilitzar habitualment aquests missatges per informar-se i també per comunicar-se. Una part ben important d'aquest aprenentatge es realitza mitjançant el descobriment de què s'amaga darrera els missatges televisius i quins són els seus efectes.
A l'hora d'incorporar l'educació audiovisual, els docents han de tenir en compte alguns aspectes com els següents:
• Els docents han de disposar de prou informació sobre la programació televisiva i estar "al dia" sobre allò que habitualment veuen els alumnes.
• L'ús de missatges televisius a l'aula ha de provocar la participació dels alumnes, el debat i la reflexió conjunta i, per tant, cal defugir de les lliçons magistrals.
• Els procediments a utilitzar en les activitats que proposem per a l'anàlisi dels missatges audiovisuals han d'adequar-se als principis de l’aprenentatge significatiu.
• Cal partir dels interessos i preferències dels alumnes a l'hora de seleccionar els programes televisius que seran objecte d'estudi a l'escola.
• Els educadors han d'aprofitar les informacions, moltes vegades inconnexes, que ens arriben a través de la televisió. Les han de contextualitzar, situar- les en el currículum i adequar-les al nivell de maduració i de coneixements dels alumnes
• La utilització de documents televisius a l'escola s'ha de fer tenint en compte les dues vessants de l'educació audiovisual (en i amb), però d'una manera integrada.
- L'educació amb les imatges, fent ús de documents televisius que completin, motivin, informin, etc. sobre diferents aspectes relacionats amb les àrees curriculars habituals.
- L'educació en les imatges, treballant aspectes expressius i tècnics del llenguatge audiovisual. Considerem fonamental que els alumnes acabin descobrint que les imatges no són una altra cosa, sinó una representació, sempre subjectiva, de la realitat.
• Tots els docents han de ser "conscients" que el treball conjunt pares- ensenyants és imprescindible en aquest cas. Per aquest motiu el projecte educatiu del centre ha de preveure de quina manera s'hi pot establir la col·laboració: reunions d'aula, xerrades, conferències, campanyes, etc.
Paper de la família
Els nens i les nenes s'eduquen com a espectadors a casa, perquè és en aquest àmbit on miren la televisió. Com a centre educatiu, amb l'opció pel Projecte televisió: de casa a l'escola el que pretenem és ajudar a les famílies que prenguin consciència del seu paper educador i actuïn amb coherència a l'hora de situar la televisió a casa i els criteris per mirar-la.
Des de l'àmbit familiar es poden fer algunes propostes per a potenciar un ús més crític i racional del mitjà televisiu. Entre d'altres aspectes creiem que cal destacar els següents:
• Espai on es veu la televisió Cal no donar gaire importància al televisor i no situar-lo en el lloc central de la casa. És més adequat que la sala sigui comuna i evitar l'ús individual en les habitacions. Cal tenir en compte les condicions de: - llum. Ni a plena llum ni a les fosques. Millor amb llum indirecta situada a un costat o al darrere dels espectadors, per contrarestar el parpelleig de la imatge. - distància. Ha de ser en funció de les dimensions del televisor. Els marges aconsellables estan entre tres i deu vegades la diagonal de la pantalla. - angle de visibilitat. Es recomana situar-se davant de la pantalla i mai a més de 45 o 50 graus de la perpendicular.
• El temps. S'hauria de planificar conjuntament amb el fills el temps que esmercen a veure la televisió. Com diuen alguns autors cal dissenyar una dieta televisiva que ha de tenir en compte l'edat dels nens i la quantitat i qualitat dels continguts. Cal doncs fer també una selecció dels programes. El temps que els nens i nenes dediquen a veure la televisió els priva de realitzar altres activitats molt més enriquidores, la gran majoria de les vegades. Cal, doncs, evitar que el consum de la televisió impedeixi les experiències directes.
• La interacció comunicativa La televisió és un mitjà de comunicació unidireccional. Per tant els espectadors reben missatges que no poden respondre, ni preguntar. Mirar la televisió demana una escolta activa que és un processament mental, però amb una passivitat de resposta.
Això fa que, per poder elaborar personalment els missatges televisius, els infants necessitin parlar i compartir amb altres allò que han vist a la televisió, contrastar idees, dubtes i opinions. Sols així podrem ajudar-los a comprendre els missatges televisius, a relativitzar-ne les informacions i a diferenciar les situacions reals de les fictícies. A les famílies el que els ha de preocupar més no és allò que veuen els seus fills, sinó com ho veuen.
Abans d'acabar aquest apartat recordem que els infants necessiten:
• Un clima de seguretat afectiva que els permeti conèixer el món que els envolta, i aprendre a explorar-lo amb confiança.
• Sentir que la seva família pot posar límits, tant en les seves actuacions com en les seves accions, contenint-ne l'ímpetu excessiu, les inseguretats i les frustracions.
La interacció que estableixen les famílies amb els seus fills i filles constitueix el primer i més important model. Els infants "aprenen", interioritzen els seus valors, l'estil d'afrontar les coses, de manifestar-les, tant amb relació a ells mateixos com la seva manera de ser i de relacionar-se. En definitiva, participar i compartir, mirar amb els fills la televisió i parlar d'allò que veiem, ajudarà a seleccionar amb responsabilitat i equilibri els diversos tipus de programes.
L'Educació audiovisual és absolutament necessària per a garantir un aprenentatge eficaç. Per aquest motiu, l'escola hauria de potenciar la capacitat per generar i manipular imatges visuals, de la mateixa manera que es potencien els estímuls verbals. Avui aprendre a llegir i a escriure no pot reduir- se al llenguatge verbal, sinó que cal aprendre a llegir i escriure imatges i sons. L'alfabetització audiovisual permetrà un desenvolupament total de les possibilitats comprensives i expressives dels alumnes i alhora garantirà la seva capacitat per a processar correctament les informacions que reben, establir relacions i analitzar-les d'una manera crítica i intel·ligent.
És cert que la no obligatorietat d'aquests aprenentatges fa que l'administració continuï valent-se del voluntariat professional. Però, per sort, hi va havent escoles que veient aquesta necessitat, estan fent activitats puntuals, i el que és més important, ho van integrant dins del PCC.
EL LLENGUATGE AUDIOVISUAL
El llenguatge audiovisual , com el llenguatge verbal que vam utilitzar ordinàriament al parlar o escriure, té uns elements morfològics, una gramàtica i uns recursos estilístics.
Està integrat per tant per un conjunt de símbols i unes normes d'utilització que ens permeten comunicar-nos amb altres persones.
Les seves característiques principals són:
- És un sistema de comunicació multisensorial (visual i auditiu) on els continguts icònics prevalen sobre els verbals.
- Promou un processament global de la informació que proporciona al receptor una experiència unificada.
- És un llenguatge sintètic que origina un encadenament de mosaic en el qual els seus elements només tenen sentit si es consideren en conjunt.
- Mobilitza la sensibilitat abans que l'intel·lecte. Subministra molts estímuls afectius que condicionen els missatges cognitius. "Opera de la imatge a l'emoció i de l'emoció a la idea" (Eisenstein).
Està clar que els missatges àudiovisuals faciliten la comunicació (val més una imatge que 1.000 paraules), resulten motivadors i aproximen la realitat a les persones. Per tant, la seva utilització en els entorns educatius resulta molt recomanable.
Ara bé cal ser crític enfront de l'alienació que genera un consum massiu, dispers i irreflexiu d'imatges. Umberto Eco ja ens adverteix: "La civilització democràtica només se salvarà si es fa del llenguatge de la imatge una provocació a la reflexió crítica i no una invitació a la hipnosis". En el llenguatge àudiovisual, com en els llenguatges verbals, es poden considerar diversos aspectes o dimensions:
- Aspectes morfològics. - Aspectes sintàctics. - Aspectes semàntics.
- Aspectes estètics. A més de la funció narrativa-descriptiva i semàntica, tots els elements formals d'un producte àudiovisual tenen una funció estètica.
- Aspectes didàctics. Quan el material àudiovisual tingui una intencionalitat pedagògica, a més considerarà la inclusió de recursos didàctics que facilitin la comprensió i aprenentatge dels seus continguts. Entre els RECURSOS DIDÀCTICS que faciliten la comprensió i l'assimilació dels continguts dels missatges audiovisuals es poden destacar:
• els organitzadors previs
• els resums
• la formulació de preguntes, que asseguren més els aprenentatges i
mantenen l'atenció...

(view changes)

1. Audiovisuals i Educació tagged educació

1. Audiovisuals i Educació tagged audiovisual

home edited EL LLENGUATGE AUDIOVISUAL GRUP 4 COMUNICACIÓ, AUDIOVISUALS I EDUCACIÓ UAB ANY 2011-12

EL LLENGUATGE AUDIOVISUAL
GRUP 4
COMUNICACIÓ, AUDIOVISUALS I EDUCACIÓ
UAB
ANY 2011-12

(view changes)